In memoriam - Alfonso Ortí

Alfonso Ortí Benlloch, màxim representant de la sociologia crítica i mestre de generacions de sociòlegs, va morir el 27 de novembre de 2023 a Madrid. Amb aquesta nota breu volem recordar i homenatjar un dels millors sociòlegs crítics de la sociologia peninsular.

Alfonso Ortí va néixer a València l’any 1933 fill d’una família de la petita burgesia; es va desplaçar a Madrid per estudiar primer Història (es va llicenciar el 1955) i després Sociologia, en aquest cas a l’Instituto León XIII el 1958. Aquests estudis van marcar la seva mirada de la realitat, que sempre va ser sociohistòrica. El 1959 se’n va anar a la Universitat de Munic a profunditzar en una orientació intel·lectual que va marcar també l’esdevenir d’Ortí com a sociòleg i historiador: Marx, Hegel, Freud i Weber són les principals influències. L’any 1962 va tornar a Madrid, sembla que sense beques ni cap mena de suport econòmic clar, per la qual cosa va haver de deixar enrere els projectes d’anàlisi historiogràfica i es va veure «obligat» a desenvolupar-se com a investigador en el camp dels estudis de mercat, que en aquells moments s’iniciaven en la incipient societat de consum espanyola. A la universitat espanyola d’aleshores no hi havia espai per als joves investigadors que s’oposaven al règim franquista, d’aquí que els estudis de mercat passessin a ser el modus vivendi —una mica paradoxal— d’alguns dels joves sociòlegs esquerranosos. No obstant això, aquest fet va ser clau, tant per a Ortí com per a la sociologia.

En aquest context, Ortí va conèixer Jesús Ibáñez i Ángel de Lucas, tots tres els «pares fundadors» de la sociologia crítica qualitativista. Durant la dècada dels seixanta, van treballar a ECO, una de les primeres empreses d’investigació de mercats fundada per Jesús Ibáñez. I va ser Ortí qui, cap a l’any 1969, va fer el primer estudi de mercat sobre les imatges de marca de Coca-cola i Pepsi a l’Estat espanyol. D’aquesta manera, la investigació social de mercats va ocupar Ortí i els seus companys pràcticament fins a finals dels setanta i principis dels vuitanta en empreses com ALEF o fent col·laboracions com a freelance amb Contrapunto o CIMOP. Després van entrar a formar part dels cossos de professorat universitari. En el cas d’Ortí, va ocupar sempre una posició precària, subalterna, com a PNN a la Universitat Autònoma de Madrid. Com a docent és imprescindible assenyalar la seva participació en el magnífic (i acabat) curs de postgrau Praxi de Sociologia del Consum a la Universitat Complutense de Madrid, durant vint anys. Ortí, des d’una actitud —com ell acostumava a dir— masoquista, va negar-se a fer carrera acadèmica i no va arribar a presentar la que havia de ser la seva tesi doctoral. Tot i això, aquesta va quedar més que escrita i publicada en el seu monumental En torno a Costa (1996), obra dedicada a les bases socials i històriques del moviment regeneracionista i a la figura de Joaquín Costa.

Cal assenyalar que durant els anys seixanta, juntament amb Ibáñez, de Lucas i altres companys, Ortí va fundar CEISA (Escola Crítica de Ciències Socials de Madrid), una escola de pensament i investigació sociològica de la qual va sorgir bona part dels corrents dominants de la sociologia espanyola. Tanmateix, com a espai obert de pensament crític i lliure, el 1968 l’escola va patir un primer tancament, i l’any 1970, per ordre del Govern, es va clausurar definitivament.

Des de la perspectiva de la sociologia, les principals aportacions d’Ortí podríem dir que se situen en la sociologia del consum, la sociologia agrària i els mètodes i les tècniques d’investigació social, molt particularment les aproximacions qualitatives. El perfil d’Ortí no s’allunya gaire d’allò que s’acostuma a anomenar un savi; un savi que, no obstant això, posava els seus amplíssims coneixements en ciències socials i una agudíssima imaginació sociològica al servei de la investigació empírica. Probablement, al meu entendre, aquesta era una de les millors virtuts d’Ortí: la capacitat d’anàlisi interpretativa de la realitat social concreta que investigava. Ortí proporcionava en les seves anàlisis —sempre que podia— una concepció global, «totalitzadora» de l’objecte d’estudi, articulant els diferents nivells d’anàlisi que tan bé dominava: passava de l’anàlisi macro, on el nivell socioestructural i històric tenia un pes important, a l’anàlisi meso i micro, on les ideologies i les estructures de la personalitat acabaven revelant els sentits concrets dels fenòmens socials. El domini del saber teòric el portava a poder analitzar objectes tan mundans com les mercaderies o les marques del consum de masses, fins als processos complexíssims de doble vincle (Bateson) i desaparició (encara en procés) de camperols i agricultors a través de l’aplicació dels marcs teòrics i metodològics més sofisticats del camp de les ciències socials. Així, podia utilitzar les teories de les posicions afectives de Melanie Klein o Gilles Deleuze per estudiar la publicitat d’un whisky, les bases de la lingüística de Saussure per analitzar el sistema d’imatges de marca, o les tesis de Marx o Weber, o de Pierre Vilar, entre molts d’altres, per analitzar el procés de modernització de l’Espanya del segle xx.

Quant a l’anàlisi qualitativa, cal assenyalar la seva contribució a la invenció i el desenvolupament de la versió madrilenya del Grup de Discussió, amb Ángel de Lucas i, especialment, Jesús Ibáñez al capdavant. Tots tres van protagonitzar el que en podríem dir el «gir lingüístic» donat a la investigació social en la sociologia espanyola: partint sempre de la idea de la complementarietat per deficiència dels mètodes de recerca, tant Ortí com els seus companys assenyalaven els límits de les enquestes quantitatives a l’hora de captar el que ell en deia la «dialèctica profunda de les formacions socials i els processos simbòlics». Aquests demanaven, en efecte, tècniques i mètodes que s’obrissin a la parla com a via per captar la naturalesa conflictiva i contradictòria de la realitat social. Ortí, a diferència d’Ibáñez, més influenciat per l’estructuralisme, era un defensor de l’informalisme, l’artesania i el pragmatisme en la pràctica de l’anàlisi del discurs i en l’orientació de la recerca social. Això no significava, de cap manera, ser menys rigorós en les anàlisis, sinó sempre donar prioritat als elements vius, materials i substantius de la realitat, per més que no poguessin encaixar en algun model teòric «perfecte» que tant menyspreava: com deia el mateix Ortí, «la realitat respecte del model és sempre de l’ordre de N + 1».

Possiblement el millor d’Ortí, segons diuen els qui en van ser companys directes, era la seva generositat i el seu entusiasme en la recerca i en la docència, amb més de mil esquemes didàctics fets a mà sobre fenòmens, processos i teories socials. Nomes així podia ser possible tenir un paper tan rellevant en la creació d’una escola invisible com l’escola crítica madrilenya (que ell mateix va batejar així, de broma), amb ja quatre generacions de sociòlegs que, un mica des dels marges, compartim maneres de fer i d’entendre la sociologia. Sortosament, Ortí va poder rebre en vida un homenatge en forma de llibre que sintetitza una bona part de la seva vida i obra amb contribucions de diversos sociòlegs i historiadors (Duque, I.; Gómez, C. (coords.) 2020. En torno a Alfonso Ortí. La sociología crítica como sociohistoria. Madrid: UNED). Tot i això, com ja va passar amb el seu amic Ángel de Lucas, el reconeixement públic d’Ortí no es correspon, per ara, amb la seva contribució a la sociologia: una vegada més, el pitjor que es pot fer amb els bons «mestres» és deixar-los caure en l’oblit.

 

Marc Barbeta Viñas