Teoria i empíria en l'anàlisi sociològica: Paul F. Lazarsfeld i els seus crítics

Resum

Aquest article tracta sobre la importància del treball de Paul F. Lazarsfeld durant els cinquanta anys de la seva vida com a escriptor, investigador i docent en el camp de la sociologia. Es parla en primer lloc de les influències intel·lectuals en la seva adolescència i de la seva carrera com a ajudant dels psicòlegs Karl i Charlotte Bühler a la Universitat de Viena (1927). Les seves activitats van cridar l’atenció de la Fundació Rockefeller, que li va concedir una beca per anar als Estats Units el 1933, on va començar la seva feina institucional, primer a la Universitat de Newark i després al Bureau of Applied Social Research a la Universitat de Colúmbia. A Lazarsfeld se l’identifica com a pioner en el camp de l’anàlisi quantitativa. Els seus treballs es vinculen a la creixent importància de la recerca empírica, de la qual podem distingir dues característiques principals: a) un aspecte metodològic, on els problemes generals de la recerca es tracten amb tècniques específiques d’anàlisi, com el de les estructures latents; b) un altre aspecte, el de la recerca, que se centra en els problemes sobre la presa de decisions. El seu principal tema d’interès va ser l’«anàlisi empírica de l’acció» —l’estudi de l’acció individual— i les enquestes per mostreig, que van esdevenir el seu instrument de treball més important. La segona part de l’article descriu el panorama crític dels aspectes més filosòfics i metodològics de la seva obra. En primer lloc, a finals dels anys trenta, el seu desacord amb Adorno en el Princeton Radio Research Project, quan Lazarsfeld el va contractar per supervisar un estudi sobre la cultura musical a través de la ràdio. El problema que va sorgir entre tots dos va ser com mesurar socialment la cultura. Aquí es van enfrontar dos punts de vista diferents: Adorno entenia la paraula mètode més en el sentit epistemològic europeu que en el sentit tècnic americà. Aquest enfocament crític va enfrontar Adorno amb tot l’equip de recerca i va haver de dimitir. Però la seva crítica no era una crítica només teòrica sinó també metodològica, referida a la societat i a la manera de fer sociologia a la universitat americana. D’altra banda, la crítica des de l’interaccionisme de H. Blumer, la reacció radical de C. W. Mills contra l’empirisme abstracte i la controvèrsia marxista entre M. Pollak i J. Dumazedier assenyalen la importància del paper intel·lectual que va tenir Lazarsfeld després de la Segona Guerra Mundial i la seva influència tant sobre la sociologia europea, especialment a França, com sobre moltes de les institucions internacionals relacionades amb la investigació social. Finalment, es tracta de perfilar un balanç de les seves circumstàncies històriques i del seu treball, amb una referència especial a la relació entre l’enfocament teòric i empíric en la ciència social.