L’activisme politic de l’Església Catòlica durant el govern de Zapatero (2004-2010)

Resum

Aquest treball analitza l'Església catòlica espanyola (ICE) com un grup d'interès que persegueix mantenir o augmentar la seva influència política en democràcia mitjançant l'adopció de decisions racionalment calculades que afecten el seu status quo i objectius declarats. Per a això, l'Església es veu «forçada» a forjar aliances amb determinats grups socials i partits polítics. L'estratègia política de l'Església pot, però, adoptar un perfil baix o alt, que es tradueix generalment en l'exercici d'un paper actiu d'adversari polític. Aquesta ha estat l'estratègia triada per la ICE pel que fa a dues reformes polítiques promogudes pel govern socialista de Zapatero: la que ha conduït a l'aprovació del matrimoni per a persones del mateix sexe i la que ha ampliat la despenalització de l'avortament. La pregunta que orienta el present estudi és per què la ICE s'ha implicat tan intensament en aquesta lluita política, plasmada en el desenvolupament de campanyes i en la mobilització social contra aquestes reformes, quan diferents esglésies catòliques en altres països europeus s'han abstingut d'exercir un protagonisme polític similar. L'explicació posa l'èmfasi en el costat de l'oferta, és a dir, en el tipus d'església i de lideratge religiós existent a Espanya. Les causes de l'activisme polític d'inspiració religiosa són, doncs, endògenes: una església que té importantíssims recursos de tot tipus i amb un mercat religiós quasi monopolista, el qual facilita que la ICE es presenti com «la institució que representa la gran majoria dels espanyols», la percepció de greu amenaça que deriva de l'aprovació de certes «polítiques altament sensibles» sobre les quals, a més, certs sectors socials exhibeixen una alta intensitat de preferències, i l'existència d'importants aliats socials (o grups d'inspiració cristiana) i polítics (principalment el PP i UDC) contraris a les reformes socialistes. Per defensar els objectius provida i profamília, la ICE ha escollit una estratègia política conflictiva que va des de la pressió política i el lobby, l'organització de conferències de premsa i la publicació de comunicats, fins al suport (i, de vegades, la promoció directa) a manifestacions organitzades primordialment per grups socials i, subsidiàriament, per partits.