El teorema de Watson del sector sanitari: cap a una teoria sociològica de la seguretat social espanyola

Resum

Crida l'atenció que no hi hagi una anàlisi crítica sobre la Seguretat Social a Espanya. Gairebé tots els estudis són parcials, i cap s'ha atrevit a formular una teoria sobre les relacions d'aquest sector públic amb la resta dels grups del sector sanitari i la societat en general. Una raó de pes és la gairebé «invisibilitat» d'aquesta institució durant els llargs anys del franquisme, i les poques dades que ha ofert per a la seva anàlisi. Per fi, el 1977, i davant la imparable evolució política del règim, la Seguretat Social ha sortit de la seva letargia per passar a defensar la seva existència actual en dos voluminosos informes coneguts com el Llibre Blanc i el Llibre Rosa. Amb aquesta aparició, la Seguretat Social tanca un cicle de la seva història que ens cal entendre. La hipòtesi general d’aquest estudi és que la Seguretat Social espanyola, primer, ha seguit un model de desenvolupament privat, sense planificació i sense avaluació de les seves realitzacions; segon, que no s'ha ocupat de solucionar aquells problemes no coberts pel sector privat; i tercer, que el seu objectiu fonamental ha estat el suport del sector privat dins del sistema sanitari. A les pàgines que segueixen es delimiten aquests tres aspectes i s'analitzen els diversos grups de pressió, definint el que aquí s'encunya com el «teorema de Watson» del sector sanitari. Aquest està calcat del paradigma watsonià que «el criminal és aquell a qui beneficia el crim». Reconeguem, tot i la baixa qualitat de l'assistència sanitària de la Seguretat Social i que la seva estructura sigui tan poc democràtica, que tanmateix és una sort que hi hagi un sistema sanitari públic --i encara millor dins l'organització general de la Seguretat Social. Aquest fet va permetre una reforma més fàcil i una millor redistribució de recursos entre la població en el futur.