La construcció de la diferència: els llatinoamericans

Resum

A tots els grups subalterns se’ls ofereix la mateixa falsa disjuntiva: integrar-se en la cultura dominant, transformant-se en males còpies, o mantenir la seva especificitat al preu de la desvaloració. Això és inevitable si no es qüestiona la premissa major implícita: la validesa més elevada dels èxits culturals de la societat receptora. Així, el relativisme pot utilitzar-se per justificar la creació de compartiments estancs en què cada sector quedi tancat en la seva especificitat. Però la discriminació pot manifestar-se també contra persones amb formes de vida molt semblants. A Espanya, el problema de la inclusió/exclusió és interessant en el cas dels llatinoamericans, atès que no presenten diferències considerables (religioses, de classes socials, racials, lingüístiques o educacionals) amb la societat receptora. En faltar els elements a partir dels quals es «naturalitza» la idea d’exclusió, queda al descobert la construcció social dels límits. L’antecedent es troba en la conceptualització de l’«indià» durant el segle passat, mitjançant el qual s’«estrangeritzava» els natius. Aquest mecanisme d’exclusió incrementa el seu poder de segregació quan s’aplica als retornats de segona generació. En les darreres dècades, el neologisme «sudaca» assenyala la condició d’estrangeria social d’aquest sector. Els límits s’activen o es neutralitzen en la interacció social i, per tant, a l’escola.