Dimensions referencial, imaginària i pragmàtica del temps en la modernitat i en la postmodernitat

Resum

En forma d’assaig, aquest article proposa analitzar des d’un punt de vista semiòtic el temps de la modernitat i de la seva crisi segons tres dimensions: una de referencial o identitària, que atén els sistemes de referències emprats per mesurar-lo, una d’imaginària, que li atorga qualitat i afecte, i finalment una altra de pragmàtica, que al·ludeix a la performativitat. En la modernitat, la dimensió referencial ha d’explicar el context social en què adquireixen protagonisme el rellotge i el mecanicisme clàssic; la imaginària, els temps que van de l’etern retorn a l’existencialisme, i la pragmàtica, la manera com alguns rellotges centrals sincronitzen els temps de les sociabilitats perifèriques. En l’actual crisi de la modernitat, pensar el temps exigeix poder explicar les seves línies de fuga, i per fer-ho resulten útils el paradigma de la irreversibilitat dinàmica en la dimensió referencial, certes imatges valoradores del present en la dimensió imaginària i una nova manera de valorar la asincronia en la dimensió pragmàtica.